El 2017 s’ha acabat deixant un rastre culturalment complex. Ha estat l’any on les dones reclamen i prenen la paraula, l’any de la censura per lletres musicals que atemptaven contra l’honor dels “honorables”, l’any on hem vist trontollar la llibertat d’expressió, d’associació i de reunió. L’any on hem estat tumultuaris. L’any 2017 també hem après que el twerking pot ser feminista més enllà de Miley Cyrus remenant el cul a la MTV, que el circ vol el seu lloc a les programacions culturals i que Bowie i Warhol estan més vius que mai.

#LesDonesSomAquí A ningú se li escapa que les dones estan en peu de guerra i que la tercera (o la quarta) onada de feminisme bufa amb força. Ja no es tracta només de reivindicar una “habitació pròpia” si no de rebentar els sostres de vidre que fan que les carreres professionals de les dones s’aturin en un moment on sembla que l’èxit està a tocar (el veuen a través del vidre i després d’un cop al cap) Les professions culturals estan cada cop més feminitzades però dins les piràmides laborals (sí, encara funcionem per piràmides, no per estructures horitzontals) els que ocupen càrrecs de gestió i de responsabilitat segueixen sent homes, ells són els del cènit piramidal. Els homes copen els mitjans de comunicació, els espais d’opinió i les programacions culturals. Col·lectius com ADPC (Associació de Dones Periodistes de Catalunya) o OnSonLesDones reclamen més visibilitat i terreny. Accions reivindicatives coordinades pel grup Dones i Cultura, com la de l’entrega dels Premis Butaca de Teatre o l’entrega dels Premis Zirkòlika de Circ, evidencien un descontentament i una lluita imparable per a la igualtat professional. Les dones son aquí i volen el seu tall del pastís. També en cultura.

El procés, el 155 i l’IVA Cultural de Montoro. El “problema català” també ha afectat la cultura. Des de l’1 d’octubre la davallada de públic als teatres ha estat més que evident. Els concerts també han vist com minvava el nombre d’espectadors i la caiguda en la venda de llibres també s’ha fet notar. Segons l’informe del CONCA, presentat a finals d’any on s’analitzava l’impacte cultural del 2017, la cultura necessita de cures però ja venia malalta de feia temps. Cal contextualitzar el descens del consum cultural en un entorn de crisis econòmic i social global. Els brots verds són incipients encara.

A més, la demanda de l’IVA cultural per part del Govern Espanyol ha fet trontollar l’ecosistema català. El pagament de l’IVA de manera retroactiva fa perillar institucions com el Festival Temporada Alta o el Teatre Lliure. L’aplicació del 155 i la suspensió de subvencions ha fet que el sector posi el crit al cel. La cultura, com deia Montserrat Roig, és l’opció més revolucionària a llarg termini. Un poble sense cultura és un poble en crisi.

Llibertat d’expressió i rapers. El 2017 també ha estat l’any en què la justícia espanyola ha aplicat amb “mà dura” la doctrina Strawberry (delicte d’opinió). Si a principis d’any saltava l’escàndol per uns tuits de Cesar Strawberry, cantant de DeFConDos, on suposadament enaltia al terrorisme i humiliava les víctimes, després li va tocar el torn al raper mallorquí Valtonyc, a qui demanaven 3 anys de presó per les lletres de les seves cançons. Els darrers han estat el col·lectiu de hip hop La Insurgencia, condemnats a dos anys de presó i nou anys d’inhabilitació per enaltiment del terrorisme.

El Sindicat de Músics, amb el suport d’altres institucions, no ha parat d’organitzar actes i concerts en defensa de la llibertat d’expressió. No Callarem, la plataforma que aglutina aquests col·lectius, va organitzar un concert a Badalona amb grups i artistes com Txarango, Albert Pla, Mishima, Maika Makovski, Za!, KOP i Fermin Muguruza, on es demanava llibertat pels condemnats i que la censura fos erradicada.twerking

El Circ ha vingut per quedar-se. El circ ha estat el protagonista d’aquest Nadal. Les programacions culturals s’han vestit d’espectacles d’acrobàcies, trapezi i pallassos. El circ vol fer-se un lloc a les programacions culturals intentant vèncer els perjudicis de què està imbuït. El circ vol deixar de ser estacional i d’espectacles només per a nens i nenes i conquerir teatres i equipaments culturals en hores no aptes per menuts. Així, la formació de circ i les activitats paral·leles, a banda de l’exhibició, no paren d’augmentar: tallers per a nens, formació reglada a l’Escola Rogelio Rivel o cursos per a adults de trapezi, teles o corda. Les arts circenses, que aquest 2018 celebren els seus 200 anys de vida, volen superar l’estigma d’un imaginari revestit de lleons, elefants famèlics, domadors i purpurina. El circ que emergeix vol explicar històries i combinar la tècnica i la tradició amb la contemporaneïtat. La germana lletja de les arts escèniques es vesteix de gala.

Twerking empoderat. Quan l’any 2013 Miley Cyrus movia el cul amb bikini a un ritme trepidant durant l’entrega dels MTV Awards pocs sabíem que allò era twerking. Menys encara, pocs sabíem que el twerking és un pas del Booty Dance nascut a New Orleans en ambients afroamericans. Twerking, perreo, regeton són termes que defineixen un estil de música i una forma de ball on es mouen els malucs i les natges de manera rítmica. A priori aquestes tipologies de ball sovint van acompanyades de música amb unes lletres de caràcter masclista que poden portar a pensar que TOT el Twerking denigra la dona. Res més allunyat de la realitat, el twerking pot ser un ball que empoderi, que reivindiqui el cos i l’espai en femení. Un ball no és masclista, ho són les lletres i els seus intèrprets. Un moviment no denigra, denigra la mirada de l’altre dins el seu marc mental. “Que mogui el cul no és un free pass per tenir sexe amb mi” explica Kim Jordan, ballarina i pedagoga que juntament amb Maria Cabral organitza tallers de twerking feminista. Reivindicar el cos i el seu coneixement per ser culturalment més lliures. Shake, shake, shake!

Bowie i Warhol, pop etern. David Bowie marxava al gener del 2016. Stardust es convertia en una nova estrella deixant orfes els amants del rei del pop i de la psicodèlia. No obstant, i com si es tractés d’un gran obituari, Barcelona acollia durant la tardor del 2017 David Bowie Is. L’exposició provinent de Londres on, i gràcies a més de 300 objectes, que inclouen fotografies, caràtules de discos, lletres manuscrites, vestuari original, dissenys d’escenaris i material inèdit dels concerts, es feia un recorregut durant les cinc dècades artístiques del músic.
Una mirada profunda a la manera en què l’art de David Bowie va inspirar altres artistes per desafiar les convencions i buscar la llibertat d’expressió.
Si el rei de la psicodèlia musical era Bowie, el rei de l’art fou Andy Warhol. Les dues icones han vist com el seu talent s’exposava a la ciutat de Barcelona i fans i curiosos corrien “en tropel” per veure les sopes Campbell o el rostre de Marilyn ple de coloraines. Pop en estat pur.

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.