Aquest dilluns 16 d’abril, a les 22.30h i en directe a través de Públic i Crític, torna el programa de televisió La Klau Crítica. El periodista Sergi Picazo hi entrevistarà la filòsofa Marina Garcés. Filòsofa a peu de carrer, i amb un peu entre Barcelona i Saragossa, on ensenya a la universitat, Garcés parlarà sobre el seu darrer llibre, la transformació de Barcelona en una ciutat-empresa que només promou una marca i sobre la seva trajectòria dins i fora de les aules, com a professora, ciutadana i activista.

En el seu últim llibre, Ciutat Princesa (Galàxia Gutenberg 2018), Marina Garcés explica com el catalanisme, l’antifranquisme i la defensa de la cultura van constituir els eixos de la seva infància i la seva adolescència a l’Eixample, un districte sense barri. També fa una pinzellada sobre els seus estius a Port de la Selva, on encara retroba el nord, brúixola que li diu qui és, si és que ho podem arribar a saber mai. Ciutat Princesa no és un llibre a l’ús, és una compilació de reflexions en les quals Garcés es pregunta i ens pregunta qui som, quin compromís tenim amb les nostres ciutats o quina lleialtat tenim cap a nosaltres mateixos. Quina és la responsabilitat de la cultura?

Utilitzant un marc temporal definit, des del 28 d’octubre de 1996 fins al primer d’octubre del 2017, (“l’octubre de 1996 va ser una abans i un després en la història de la Barcelona post-olímpica. L’octubre de 2017 ha estat un abans i un després en la història de Catalunya i de l’Espanya post-transició, pàgina 223), el llibre és una espècie d’autobiografia, però també una biografia, gairebé radiografia de la Barcelona posterior als Jocs Olímpics del 1992. La definició del nosaltres, com ens relacionem amb l’alteritat (turistes, emigrants i immigrants) i com ho fem amb el nostre cos, com ens condicionen els espais i l’alliberament d’aquests (Garcés parla amb detall sobre diferents okupacions durant els anys noranta i principis dels dos mil a Barcelona), sobre com el consens es considera una forma de censura o com hem substituït la geografia de la confiança dels anys vuitanta per la geografia de la por que vivim actualment, són algunes de les reflexions centrals de Garcés.

La fi del “model Barcelona” com a cohesió social

Es recupera a Ciutat Princesa el moviment antiglobalització, els atemptats de les Torres Bessones el 2001 i els atemptats a Madrid el 2004 i com va canviar la nostra manera de mirar el món, el Fòrum de les Cultures i la transformació d’una Barcelona en una ciutat-empresa, capital sempre d’alguna cosa, marca insostenible que ha perdut els referents: “el model Barcelona que encara aspirava a una idea de cohesió social ha quedat enterrat, pàgina 125). No és aquest un llibre aliè a l’actualitat, sinó carregat d’ella. El 15M, “l’expressió política més clara d’aquest abisme entre els moviments i les institucions, que al llarg dels anys s’havia anat ampliant (pàgina 193)”, l’onada actual de feminisme i la batalla de banderes que des de ja fa uns anys, però més incisivament des del primer d’octubre es lliura en els balcons de tot Catalunya, però sobretot, de Barcelona, de la qual Marina Garcés entra i surt, sempre maleta en mà, per no arribar a quedar-se mai però sense acabar-ne de fugir. La filòsofa retorna a Barcelona, “la clau de tot són els retorns. Fugir és fàcil. El repte és com tornar sense claudicar” (pàgina 132), als seus barris, proveïdors d’identitat i espais que articulen la ciutat, però també el món, torna a Espai en Blanc, on el pensament s’utilitza per “transformar i subvertir la vida”.

El nosaltres es confon amb l’ells i el jo, abocats i habitats en una cultura de l’extralimitació, on la nostra identitat està lligada al nostre mode de vida, al nostre treball. Hem deixat de pensar col·lectivament?, es pregunta Garcés. Perquè donem la veu a moltes persones però mai arriben a prendre el poder? Perquè viure en un món obsessionat amb els silencis, en omplir-los de banalitat? I entre tot això, un eix central: la necessitat d’aprendre a pensar junts per generar riquesa col·lectiva, ja que “des de l’inici de la filosofia, sabem que pensar sempre és pensar amb els altres, a partir d’altres, en una conversa presencial o diferida, però sempre inacabada. Encara que estem sols, sempre pensem junts” (pàgina 99).

El darrer espai de ‘La Klau Crítica’ es va emetre el 12 de març, i va consistir en una conversa amb Bel Olid, activista feminista i candidata de la CUP en les darreres eleccions, i Sandra Ezquerra, directora de la Càtedra UNESCO Dones, Desenvolupament i Cultures de la Universitat de Vic i candidata de Catalunya en Comú també en els comicis del 21D. El podeu recuperar aquí, i trobareu l’arxiu tots dels programes anteriors aquí.

Deja un comentario