L’executiu espanyol combatrà amb “tots els mitjans judicials i policials al seu abast” l’activitat “violenta i intimidatòria” dels Comitès de Defensa de la República (CDR). Les paraules que va pronunciar dimarts Mariano Rajoy des d’Alger són segurament el màxim exemple de fins on ha arribat de moment l’intent de criminalitzar els CDR i, de passada, vincular l’independentisme amb la violència. 24 hores abans de la declaració del president espanyol, tant el líder del PSOE, Pedro Sànchez, com el de Ciutadans, Albert Rivera, havien atacat la suposada “violència” o “vandalisme” dels CDR, mentre que el dirigent del PP Javier Maroto directament els havia comparat amb la kale borroka. Tot després de la darrera acció significativa del moviment, l’obertura dels peatges de diverses autopistes catalanes durant l’operació retorn de les vacances de Setmana Santa. El mateix dilluns, la Fiscalia de l’Audiència Nacional va anunciar investigacions penals contra els CDR, als quals també atribueix “violència” i un possible delicte de rebel·lió.

Els CDR, que compten amb uns 300 nuclis, funcionen de manera assembleària i totalment horitzontal. Nascuts per intentar garantir la celebració del referèndum de l’1 d’octubre –van jugar un paper clau a l’hora d’evitar el tancament de les escoles malgrat la violència policial–, reivindiquen l’acció no-violenta i han protagonitzat talls de carreteres o ocupacions puntuals d’infraestructures, com ara vies, especialment durant la vaga general del passat 8 de novembre. Accions, al cap i a la fi, típiques de la desobediència civil no-violenta. Ara bé, des de fa mesos estan en el punt de mira d’una part significativa dels mitjans estatals, que s’han dedicat a crear un relat interessat per vincular-los a una violència que no existeix en les seves accions. Les declaracions dels líders polítics del bloc del 155 demostren com la criminalització dels CDR va més enllà de l’esfera mediàtica i ha arribat a l’àmbit polític, amb el pas previ dels informes policials i les primeres actuacions judicials.

A banda del que s’atribueix als CDR, el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, instructor de la macrocausa contra l’independentisme, ha processat diversos dirigents sobiranistes per rebel·lió, un delicte que només pot existir si hi ha hagut violència. Amb una giragonsa semàntica com a mínim peculiar, en la seva interlocutòria del passat 23 de març, el magistrat veu violència en la concentració massiva del 20 de setembre de l’any passat, quan milers de persones van mobilitzar-se davant l’escorcoll d’agents de la Guàrdia Civil a la seu del Departament d’Economia de la Generalitat. Segons ell, aquell dia la “multitud va actuar com una massa de força” que va “destrossar els vehicles policials i va atacar béns personals”, a més d’assegurar que els actes van “restringir la capacitat d’actuació com a conseqüència de l’ús de la força”, i arriba a comparar-ho amb “la presa d’ostatges mitjançant trets a l’aire”.

Les “milícies urbanes” de la CUP

Que les imatges desmenteixin Llarena és una qüestió menor, com també que les informacions de nombrosos mitjans sobre els CDR siguin totalment esbiaixades, quan no directament falses. Ja a l’octubre, OK Diario –que dirigeix Eduardo Inda– va publicar un reportatge que vinculava els CDR a la CUP. L’article directament els considera les “brigades d’autodefensa de la CUP”, i assegura que van “assetjar els agents” de la Guàrdia Civil que el 20 de setembre escorcollaven la seu d’Economia. A la mateixa època, El Confidencial parlava de les “milícies urbanes que controla la CUP”. El programa d’Antena 3 Espejo Público anava més enllà i assignava directament al partit de l’esquerra independentista la constitució dels comitès, que definia com a “milícies ciutadanes”. El relat que relaciona la CUP amb els CDR ha estat constant, fins al punt que fa només un dies El Mundo, en un article poc documentat, assegurava que són “una organització pantalla d’Arran”, l’organització juvenil de l’esquerra independentista. Problema? Que els CDR no tenen cap vincle formal amb la CUP, tot i que hi hagi activistes de l’esquerra independentista que hi participin, com n’hi ha d’altres formacions i espais polítics o socials.

Un informe del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, incorporat a la macrocausa que instrueix Llarena, assegura que els CDR van protagonitzar “una oposició organitzada” a l’actuació policial de l’1 d’octubre, que sota l’aparença de “resistència passiva” en realitat estava revestida d'”hostilitat, violència i agressivitat” front els agents estatals, que segons el document haurien estat rebuts en determinats centres de votació amb “empentes, pedrades i llançament d’objectes”. Al novembre, un article editorial d’El Mundo parlava directament dels “mètodes mafiosos de l’independentisme”, buscant vincular actes vandàlics al moviment sobiranista i assegurant que “molts jutges que exerceixin a Catalunya necessiten escorta per garantir la seva seguretat”.

La criminalització dels CDR s’ha accentuat els darrers dies, amb un relat mediàtic clarament interessat. Fa uns dies, El Español, per exemple, publicava un article on els definia com “el monstre incontrolable de 300 caps que vandalitza Catalunya”, que directament els atribueix el desig que “cada cop més independentistes prenguin la via de la violència”. El diari de Pedro J. Ramírez ja fa enquestes on alimenta el mite que Catalunya s’aboca a una “escalada de violència separatista”. Crónica Global, el mitjà ultraespanyolista amb seu a Barcelona i vinculat a El Español, és un dels que més ha articulat el relat que vincula els CDR amb la violència, com demostra un recent article del seu director, Xavier Salvador. L’ABC directament els defineix com a “comitès violents” sota “la influència de la CUP” i alimenta el mite d’una kale borroka que directament no existeix. I La Razón editorialitza que “s’ha d’aturar la violència dels CDR”.

Menys atenció mediàtica, i òbviament judicial, han tingut les desenes d’episodis de violència –aquesta sí documentada– que han protagonitzat els darrers mesos defensors de la unitat d’Espanya a Catalunya, com ha mostrat el fotoperiodista Jordi Borràs a l’Anuari dels Sliencis Mediàtics. I, òbviament, a nivell internacional si hi ha un episodi vinculat al procés independentista que es relacioni amb la violència és l’actuació dels cossos policials espanyols durant l’1 d’octubre.

Deja un comentario