Si hi ha una qüestió que les darreres dues dècades s’ha convertit en un problema estructural que afecta sectors cada cop més amplis de la societat catalana –i de l’espanyola– és l’accés a l’habitatge. Mentre que a principis del segle va inflar-se una bombolla del totxo molt lligada a la compra, l’evolució dels preus ha posat de manifest que ara mateix la bombolla es concentra en els pisos de lloguer, amb increments de rendes que assoleixen els dos dígits anuals. Tant en un cas com en un altre es repeteixen certes característiques, com ara encariments accelerats, preus prohibitius i, en darrer terme, un volum alarmant de persones que econòmicament no poden fer-hi front i es veuen abocades al desnonament. Amb aquest context de fons, l’habitatge, o més en concret les dificultats per accedir-hi, hauria de ser un dels grans leitmotiv de qualsevol campanya electoral, però seria fals afirmar que la qüestió estigui copant l’atenció mediàtica.

Per intentar pal·liar-ho, ni que sigui parcialment, el Sindicat de Llogaters ha organitzat aquest dilluns al vespre un debat específic sobre el tema, en què hi han participat representants de sis de les set formacions que tindran representació al proper Parlament. L’únic absent, malgrat haver confirmat prèviament l’assistència, ha estat el diputat del PP Alberto Villagrasa, curiosament el candidat del partit que ostenta el govern espanyol, que concentra la major capacitat competencial sobre la matèria. El debat, celebrat l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història de la UB, ha tingut molts dels ingredients habituals de les convocatòries prèvies a una cita amb les urnes: moltes promeses, bones paraules i compromisos de portar a terme tot allò que, amb excepcions, no s’ha fet en dècades i dècades de govern o de presència continuada a les institucions.

A grans trets, hi ha hagut coincidència a defensar la promoció de l’habitatge públic, sobretot el de lloguer; a augmentar la protecció dels llogaters i, per tant, acabar amb un dels aspectes més polèmics de l’actual Llei d’arrendaments urbans (LAU) –aprovada pel govern del PP el 2013– com és que els contractes tinguin una durada de només tres anys, i a limitar els increments de preu en cas de renovació de contractes. A partir d’aquí, propostes diverses molt lligades al projecte polític de cada formació i, per tant, matisos importants. Amb tot, bona part del que s’hi ha exposat no ha convençut ni el Sindicat –el seu portaveu, Jaime Palomera, ha qüestionat parcialment el que s’ha dit en el debat–, ni nombrosos assistents, que han demanat una actuació urgent i han posat en dubte que les promeses electorals es materialitzin posteriorment.

Promoció del lloguer

El debat ha començat amb el diagnòstic de la situació actual. Chakir el Homrani, diputat de Junts pel Sí i número 10 a la llista d’ERC per Barcelona per al 21D, ha recordat que els darrers 20 anys el preu de l’habitatge ha crescut quatre cops més que els salaris. La cupaire Glòria Rubio, regidora d’Habitatge a l’Ajuntament de Sabadell i membre de la Crida, ha recalcat que “totes les polítiques que s’han desenvolupat [des de les administracions] han posat per davant el dret a la propietat privada enfront del dret a l’habitatge digne”. I el diputat del PSC Jordi Terrades ha comentat que, arran de la crisi, i l’explosió de la bombolla lligada a la compra, el “capital ha modificat el sentit de l’especulació i ara aposta pel lloguer”.

Què fer per resoldre o almenys millorar la situació? La diputada al Congrés del PDECat Lourdes Ciuró, que ocupa un lloc de no elecció a la candidatura de JuntsxCat, ha defensat la necessitat de tenir un Estat propi per tenir competències que permetin, per exemple, tenir una LAU catalana. “L’actual LAU no dona cap mena d’estabilitat i el contracte de lloguer hauria de ser de cinc anys més tres renovables i que l’increment anés lligat a l’IPC”, ha afegit. Per a Noemí de la Calle, diputada al Parlament de C’s, del que és tracta és d’augmentar la inversió pública en habitatge, prioritàriament en foment del lloguer, i que en les renovacions el preu “no pugui apujar-se de manera desproporcionada”. Per assolir rebaixes a un mercat reescalfat i cada cop més inaccessible per a molts ciutadans, la proposta de C’s és oferir “avantatges fiscals” als propietaris que venguin o lloguin per sota del preu de mercat.

El republicà El Homrani també s’ha mostrat partidari d’incrementar la inversió pública en matèria d’habitatge –un dels mantres recurrents del debat– i que un habitatge de protecció oficial mantingui aquesta qualificació de manera “indefinida” per evitar que acabi al mercat privat. Vanesa Valiño, exdirectora de l’Observatori DESC i actualment responsable d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona i, com a tal, representant de Catalunya en Comú, ha assegurat que la Generalitat pot fer més del que fa, perquè podria aplicar la Llei de l’habitatge de Catalunya, que obria la porta a “sancionar els pisos buits”. Valiño també s’ha mostrat partidària de pressionar per aconseguir la modificació de la LAU al Congrés –el socialista Terrades s’ha compromés a promoure una proposició per tal que el Parlament ho demani a les Corts espanyoles– i ha apostat també per un model de contracte de lloguer de cinc anys més renovació. Això sí, amb el matís que no es pugui evitar la renovació si el propietari no acredita que necessita el pis per a un familiar en primer greu.

Glòria Rubio ha defensat com a mesura immediata que el proper Parlament recuperi la primera setmana de legislatura la Llei catalana contra els desnonaments, la 24/2015, tombada pel Tribunal Constitucional, a més d’establir una durada “molt més llarga” dels contractes de lloguer, que aquests es renovin si el lloguer ho vol i que el preu s’ajusti a les “capacitats econòmiques” de les persones. Terrades també ha advocat per un contracte de lloguer de cinc més tres anys, així com per un increment de la producció d’habitatge públic, un argument també habitual durant la cita i que serviria per pressionar, a la baixa, el preu de mercat.

De les promeses als fets

Tot i que el discurs unànime ha estat d’augmentar els recursos públics destinats a habitatge, la realitat és que fa anys que tant el govern espanyol com el català retallen aquesta partida, i una part dels partits representats en el debat han participat en aquests executius. Entre 2010 i 2017, per exemple, la inversió en habitatge de la Generalitat ha caigut a la meitat, de poc més de 720 milions a menys de 360. Vanesa Valiño (Catalunya en Comú) ha insistit en la importància que s’utilitzi tot el marc competencial que hi ha sobre la qüestió a Catalunya i, alhora, que es pressioni per aconseguir una LAU espanyola. Valiño ha recordat que els països europeus en què el parc d’habitatge públic representa el 20% destinen entre l’1% i l’1,5% del PIB a la qüestió, mentre l’Estat espanyol, en què l’habitatge públic suposa menys del 2% del total, hi aboca tot just el 0,05%.

Rubio (CUP) ha proposat “prohibir la compra-venda del parc d’habitatge públic”. Ha insistit en la necessitat de deixar de criminalitzar l’ocupació “quan les administracions no hem estat capaces de garantir l’accés a l’habitatge”; d’introduir les expropiacions definitives de pisos de grans tenidors, per exemple a través de la Llei d’urbanisme, i també, directament, de regular el preu del lloguer. El Homrani (ERC) i Ciuró (JxCat), com Rubio, s’han mostrat totalment escèptics davant la possibilitat que el govern espanyol s’avingui a reformar la LAU i han apostat per comptar amb un Estat propi per tirar endavant una normativa catalana, mentre que la representant de C’s s’ha centrat a demanar que es faci tot el que ja es pot fer a Catalunya.

Amb excepcions, les bones paraules i les promeses de campanya no han convençut un públic exigent, format en la seva majoria per llogaters. El Sindicat, que n’aplega ja més de 1.200 va sorgir fa un any i va presentar-se en societat al maig i, entre d’altres qüestions, reclama que els contractis durin 12 anys en el cas dels grans propietats i sis en el dels petits, i que es renovin automàticament. Demana també la limitació dels augments de renda a índex objectius, ja sigui l’IPC o índexs municipals, o que les administracions només promoguin habitatge públic de lloguer. El seu portaveu, Jaime Palomera, ha conclòs l’acte demanant directament la “regulació de preu”, com ja fan altres grans ciutats, com Londres, Berlín o París, i com passa amb els carburants o l’educació. Igualment, ha reclamat als partits que impulsin ja una LAU catalana, perquè “el Codi Civil català permet desenvolupar-la. Si després la tomben, ja ho veurem”, ha dit. Palomera, però, ha avisat que si els partits no atenen la situació d’emergència resdencial, els canvis “els farem nosaltres”, tot i saber que és un “camí a llarg termini”.

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.