Benedetto Croce deia que “tota la història és història contemporània”. Croce, un dels pares intel·lectuals de Gramsci, creia que el coneixement es produiria amb processos de mediació entre el fet particular i el fet universal, entre allò concret i allò abstracte. La història, doncs, es podria escapar dels relats oficialistes i generals i centrar-se en allò particular. En les víctimes, els botxins, els anònims, les dones i els marginals. La història explicada des dels marges i, també, des dels marges dels vençuts que no van ser ni derrotats ni silenciats.

A la cruïlla entre els carrers Portlligat i Sa Riera de Barcelona es troba l’Ateneu Popular de 9 Barris. A la Barcelona de finals de la dictadura s’hi alçava un nou districte en procés de creació, on principalment hi habitaven migrants i treballadors. A la primera previsió del nou districte de Nou Barris, que a més va coincidir amb l’associació veïnal dels 9 barrios, es van agrupar els nou barris originals: La Guineueta, Les Roquetes, Verdun, La Prosperitat, La Trinitat Nova, Trinitat Vella, Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona.

I allà a la part més nord de Barcelona, a la perifèria, es va construir una fàbrica d’asfalt que havia de subministrar material per la construcció del que avui coneixem com la Ronda de Dalt. Aquella fàbrica va despertar els recels del veïnat que van veure en ella un gran monstre de contaminació i fum, en una zona que ja havia estat castigada pels Planes de Desarrollo amb un teixit urbanístic irregular i de baixa qualitat.

El 9 de gener de 1977, els veïns van entrar a la fàbrica de nova creació i van aturar les màquines, causant-ne destrosses de consideració i ocupant immediatament l’espai per donar-li un incipient ús sociocultural. Una setmana després de l’okupació, es va celebrar una assemblea en què l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que la planta asfàltica quedava definitivament tancada.

En aquella primera assemblea, de manera molt primària, es van assentar les bases de la Coordinadora que esdevindria amb els anys El Bidó, l’associació que gestiona el projecte de l’Ateneu Popular. L’Ateneu començava a fer passes per esdevenir un espai autogestionat per contribuir des de la cultura, la intervenció i la vinculació amb el territori a la construcció d’una realitat de transformació social efectiva.

Cítric: La memòria com a camp de batalla

40 anys després, l’Ateneu mira enrere per mirar endavant. El Cicle Cítric aterra per quart any consecutiu a l’Ateneu Popular de 9 barris amb la voluntat de narrar des de la perifèria la història de la perifèria. Amb una programació que s’articula al voltant del leitmotiv “la memòria com a camp de batalla”, l’Ateneu crea una relació directa entre el continent i el contingut i aprofita el seu aniversari per narrar la pròpia història de marge cultural i també geogràfic. Així, la programació d’enguany ha volgut escapar de la falsa dicotomia entre memòria-oblit per situar-se en la memòria-desafiament.

Teatre, música o presentacions que permetran analitzar el passat de forma crítica amb la intenció d’entendre el present, sabent que aquest és una construcció narrativa en constant revisió. La guerra civil, la transició i el relat popular lluny de l’oficialista seran els escenaris per on transcorre el Cicle amb artistes com Carla Rovira, Alberto San Juan o Eliseo Parra.

Carla Rovira, a MÀTRIA reflexiona sobre la història de la seva família arran de l’afusellament i desaparició del seu tiet avi. La dramaturga i intèrpret elabora un dispositiu escènic on parla de l’oblit, el perdó, la memòria i l’entorn femení com a conservador del llegat del passat.
 
L’actor, director i membre de Teatro del Barrio Alberto San Juan presenta España Ingobernable, un recorregut per la història recent de l’Estat espanyol. Un recull dels moments on Espanya no s’ha deixat abatre pels poders fàctics. Música, poesia i assaig en un monòleg colpidor que connecta amb l’actualitat

San Juan narra l’Espanya reivindicativa, que surt al carrer i planta cara. L’actor, amb Fernando Egozcue a la guitarra, posa veu als versos de Lorca, Miguel Hernández o Albert Pla i fins i tot canta Concha Piquer, però també a les ofenses proferides des de Franco fins a Felipe González. Un recital auster i emotiu que repassa la història de l’Estat des de la Segona República fins a l’actualitat. Una picada d’ullet al passat que va alçar la veu (i el puny) tot i la foscor.

El music Eliseo Parra, acompanyat del grup de pandereteiras Las Piojas, omplirà l’Ateneu amb  un repertori de música popular tradicional d’arreu de la península. Un viatge cultural que es cou a foc lent a través de generacions. 

“Tot el que passa a l’interior del marc mor totalment un cop franquejat aquest mateix marc”, escriu Barthes. L’Ateneu, de nou i durant 40 anys, posa l’altaveu als marges i franqueja marcs mentals, històrics i institucionals. Perquè hi ha una història que no apareix als llibres, ni a les fotos, ni als grans mitjans però que també ens és pròpia. La història que se surt del marc.

Deja un comentario