La Guerra Civil va matar una generació que considerava compatible defensar la República i defensar l’ordre. Catalanistes conservadors, empresaris, monjos i creients van donar suport a Franco a Catalunya a canvi de que ja no es cremessin més crucifixos, la patronal tornés a manar a les fàbriques i els ”revolucionaris” –anarquistes, comunistes, republicans– fossin derrotats. Però el pacte anava més enllà: Franco va exigir submissió total a l’establishment català que l’havia recolzat. Aquesta submissió incloïa poder destruir Catalunya, més enllà de la idea política del catalanisme: arrasar la cultura, per més inofensiva i sentimental que semblés. Com va deixar clar el falangista Luys Santa Marina: “Se empezó con juegos florales y sardanas, y se ha terminado inmolando juventudes en el Ebro. Y esto no puede volver“. Quan aquesta destrucció planificada s’havia posat en marxa, diversos personatges pertanyents a aquest establishment van intentar saltar-se el contracte ”de vencedors” que tenien amb la dictadura. Ja per fer que la poca cultura catalana que quedava no desaparegués, ja per intentar redimir la seva consciència, o ja per crear una nova generació política que lluités –o almenys resistís– contra la demolició anticatalana del nacional-catolicisme.

Aquesta és la tesi del llibre Sabotatge contra Franco (Angle Editorial), del periodista Joan Safont. Es tracta d’un recull de noms que van lluitar contra la dictadura i que –en principi– pertanyien als sectors socials que havien de garantir la fortalesa del règim a Catalunya. En temps actuals, on floreixen els mites que tota la burgesia catalana era franquista, o –pel contrari– que tots els catalans de més de 50 anys havien corregut davant dels grisos, és necessari llegir una mica de bona història. Tant els que no l’hem experimentada com els que sí que ho van fer (¿quants de nosaltres seríem capaços d’entendre el Procés, malgrat haver-lo viscut?). Deixant de banda que el llibre de Safont és una master class de la nostra pròpia història, també cal destacar el seu nivell de documentació. L’autor selecciona i lliga bé les citacions, cosa que fa que vulguis comprar-te tres o quatre llibres dels que apareixen a la seva bibliografia. Les pegues del llibre, per altra banda, són dues: l’enumeració de noms i organitzacions a vegades fan densa la lectura, cosa que pot temptar a llegir en diagonal alguns fragments; i, per altra banda, podria existir un major dramatisme narratiu en la descripció dels fets, que pogués fer veure encara més –mitjançant la força de la literatura– la transcendència dels sabotatges explicats.

Per Déu i per la fàbrica

Llegint el llibre de Safont, diversos episodis de fa seixanta o setanta anys arrosseguen preguntes que podem portar fins a l’actualitat. Per exemple: quina importància política segueix tenint una església catòlica catalana que va aconseguir redimir-se durant el franquisme? Quin efecte ha tingut en la cultura política del país que els grans caps de l’antifranquisme català –Pujol i Benet– fossin cristians? Com de catòlica és la política catalana actual (i no parlo únicament dels creients)?

Un dels episodis transcendentals que es recullen al llibre és l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat l’any 1947. Sota el paraigües del catolicisme, una de les potes essencials de la dictadura, un acte que en principi havia de ser una festa més de la ideologia oficial es va transformar en un “retrobament i reconciliació entre catalans que havien lluitat i s’havien situat als dos bàndols de la guerra fratricida, amb Montserrat com a lloc de trobada”. Un dels participants en aquesta Entronització va ser l’abat Aureli Maria Escarré, que setze anys després clavaria una punyalada a la dictadura des de les pàgines de Le Monde, assegurant que “el règim espanyol es diu cristià, però no obeeix els principis de base del cristianisme”. D’aquesta moralitat cristiana de lluita contra la dictadura sortirien polítics que trencarien el lligam mític entre ser catòlic i ser franquista, com els ja citats Pujol i Benet, demostrant que la fúria del règim anava més enllà del ”comunisme internacional” (el democristià Carrasco i Formiguera ja ho havia deixat ben clar davant els fusells franquistes, l’any 1938).

Portada del llibre 'Sabotatge contra Franco', de Joan Safont. / Angle Editorial

Portada del llibre ‘Sabotatge contra Franco’, de Joan Safont. / Angle Editorial

Un cas potser més polèmic que el de l’església era el dels empresaris. La burgesia que va prioritzar treure els anarquistes de les fàbriques abans que defensar la democràcia republicana, és a dir, la que va escollir l’estabilitat per davant de la llibertat. Però l’aliança amb Franco no només els va permetre sobreviure, sinó que els va impulsar econòmicament mitjançant el clientelisme corrupte. Alguns d’ells, és clar, –perquè un ésser humà no és simplement burgès o obrer, sinó que té diverses cares– patien davant la destrucció cultural que el franquisme aplicava a Catalunya. D’aquí van aparèixer casos interessants com el de Fèlix Millet i Maristany, mecenes –per exemple– del clandestí Institut d’Estudis Catalans durant l’època més feixista del règim, i alhora privilegiat de la nova economia franquista. Des de les pàgines de la revista Destino, un jove Nèstor Luján va criticar –segons explica Jordi Amat al pròleg– “la conducta moral d’un home que es comportava com a representant modèlic de l’elit extractiva franquista” però que alhora “estava blanquejant aquella realitat a través del compromís amb el catalanisme cultural i religiós que li era públicament reconegut”. Malgrat aquesta possible hipocresia –o potser càrrec de consciència–, si plantegem l’assumpte de manera freda, ¿quina possibilitat de sobreviure hauria tingut la Catalunya de la resistència cultural, dintre d’una economia controlada franquista, sense cap finançador mínimament posicionat en els sectors privilegiats?

A banda de Millet, altres noms agafarien renom dins de la comunitat empresarial ”catalanista”, com Manuel Ortínez –i els empresaris tèxtils catalans–, els creadors de Òmnium Cultural –Lluís Carulla, Joan B. Cendrós, Pau Riera, Joan Vallvé i, de nou, Fèlix Millet– o la junta d’Agustí Montal del Barça –acompanyat d’Armand Carabén, que van aconseguir el fitxatge de Johan Cruyff amb l’empenta de la Banca Catalana de Pujol i els contactes d’Ortínez–. Com es pot veure, les activitats ”sabotejadores” sovint es realitzaven en coordinació amb els nous noms polítics catalanistes que agafaven pes en contra de la dictadura. Cosa que pot obrir una altra pregunta: ¿quina repercussió va tenir aquesta relació tan pròxima –lògica de la clandestinitat– entre polítics i empresaris en el model econòmic i la xarxa d’interessos que desenvoluparia Pujol? ¿Podem trobar les arrels de la recent corrupció en aquella proximitat entre elits catalanistes que es va gestar durant el franquisme, i que potser va continuar amb més força durant el pujolisme?

La creació d’una nova elit política

Un altre fet rellevant explicat a Sabotatge contra Franco és l’educació sentimental i nacional conjunta que van experimentar els líders de la futura democràcia catalana. Per exemple, el grup cristià Torras i Bages –sota la influència de figures tan interessants com Joan Sales i Raimon Galí– tindria tres membres que “van encapçalar sengles llistes a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya: l’amfitrió d’aquell 1948, Joan Reventós, com a cap de llista del Partit dels Socialistes de Catalunya; Jordi Pujol com a líder de Convergència i Unió, i Anton Cañellas pels Centristes de Catalunya-Unió del Centre Democràtic”. Encara que també calia comptar “un quart home, a la sala de màquines de totes les resistències d’arrel catalanista i cristiana, que també havia tingut relació amb Galí en aquella època, Josep Benet, [que] liderà la candidatura del Partit Socialista Unificat de Catalunya, ”el partit” antifranquista per excel·lència”.

Aquesta generació de líders catalanistes es trobarien a altres llocs –Reventós i Pujol, per exemple, també s’educarien en economia a les classes del liberal Salvador Millet i Bel–. El punt de maduresa de cara al públic va ser, potser, el cicle de conferències ”Les terceres vies a Europa”, l’any 1975, on els assistents van poder escoltar les principals forces de l’oposició democràtica catalana –recordem que Franco seguia viu–. Van participar els tres ex-Torres i Bages –Cañellas, Reventós i Pujol–, Josep Solé i Barberà del PSUC, el socialista Josep Pallach i el liberal Ramon Trias i Fargas. L’advocat Antonio Garrigues Walker –assegut entre el públic– li va dir a Manuel Vázquez Montalbán: “Es la primera vez que se ha producido en España un acto de esta significación política“.

Ens podem fer una pregunta final: ¿com n’està de lligada –psicològicament, culturalment, políticament– la societat catalana actual a aquella generació de sabotejadors?

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.