Diputat al Parlament des d’octubre de l’any passat, Carles Riera (Barcelona, 1960) és el cap de llista de la CUP per a les eleccions del 21 de desembre. És, amb diferència, el candidat menys conegut, però no és ni molt menys un nouvingut en política, ja que acumula dècades d’activisme a l’esquerra independentista. Rep Públic a l’Ateneu Popular Octubre, el casal independentista del seu barri, el Poblenou, i durant una hora abordem amb ell l’actual escenari polític. Parlem de la seva trajectòria, de la dialèctica entre carrer i institució i de com construir una República catalana que per als cupaires s’ha de materialitzar a partir del 22 de desembre. Riera subratlla que l’única via possible per avançar en aquesta direcció és la unilateralitat, però admet que això implica un conflicte d’anys amb l’Estat espanyol.

És el candidat més desconegut per a la majoria de la població. Ara bé, té una llarga trajectòria política, fonamentalment fora de la institució. Com arrenca?

Començo la meva militància als 17 o 18 anys i ho faig amb la campanya per l’amnistia, quan en Xirinacs estava plantat davant de la Model. La campanya tenia la seu al Casal de la Pau, al carrer Bruc, i jo hi vaig perquè era com un ateneu on s’hi aplegaven diferents col·lectius i moviments socials. A partir dels 17 anys començo a vincular-me al moviment d’objecció de consciència i antimilitarista, que hi tenia la seu, i allà conec la gent de la Marxa de la Llibertat i de la Campanya per l’Amnistia. També entro en contacte amb en Lluís Maria Xirinacs, amb qui compartiré militància, amistat i aprenentatge gairebé fins els seus darrers dies. Em marca profundament tant des del punt de vista de pensament polític com a nivell de praxi política. És un gandhià radical. Aquesta és la meva primera escola. Jo venia de plantejaments més comunistes llibertaris i la qüestió nacional em quedava una mica lluny i precisament amb en Xirinacs faig el vincle entre projecte nacional i projecte social.

Després va estar a la Crida, oi?

Amb motiu de la Marxa de la Llibertat, també conec l’Àngel Colom i ell em proposa d’incorporar-me a la Crida per formar un grup d’acció no violenta. En aquella mateixa entrada s’hi incorpora en Jordi Sànchez [el president de l’ANC],… Després venen els anys de l’Assemblea d’Unitat Popular, un dels focus diversos que donaran peu finalment a la CUP. En aquest trànsit entre l’AUP i la CUP participo d’un col·lectiu d’opinió que es diu Terra i Llibertat i en el moment en què es produeix la configuració de la CUP com a moviment polític que passa de la fase municipalista a moviment també nacional, ens hi incorporem. En aquest procés, a la vegada, la majoria de persones vinculades a Terra i Llibertat ens incorporem a Endavant.

És una de les persones que enllaça l’independentisme d’esquerres dels vuitanta amb la generació que s’hi incorpora a finals de segle i que és clau en l’articulació de la CUP. Parlem de persones com, per exemple, l’Anna Gabriel. En certa manera, se sent vostè referent d’aquesta generació?

Jo no em donaria una significació especial. Sóc un més dels milers i milers de persones que des dels anys 60 i 70 han estat lluitant per la república, la independència i el socialisme en aquest país. I ara, durant un temps, em toca servir el moviment i el país estant a la llista, però m’he passat molts més anys fora de l’acció institucional que no pas a dins. La CUP, l’esquerra independentista, té la virtut de fer una molt bona articulació entre cultures i entre generacions. Quan es diu que ningú és imprescindible i es poden fer relleus amb garanties, fins i tot en cicles curts, és veritat, perquè afortunadament tenim molta gent molt preparada de totes les edats.

Sóc un més dels milers de persones que des dels anys 60 i 70 han lluitat per la república, la independència i el socialisme en aquest país

Fa un parell d’anys va publicar un article a l’Espai Fàbrica en què es mostraves crític amb la “institucionalització” de la CUP. Un cop dins del Parlament, ha canviat la seva visió?

Aquell article estava molt circumscrit a un moment concret, que era l’inici de la legislatura, però en qualsevol dels casos la meva visió crítica amb la política institucional segueix sent la mateixa. Històricament, els processos de canvi no venen en primera instància dels parlaments i dels governs, sinó de les lluites socials i de les revolucions que es produeixen al carrer, a l’espai públic. Qui aconsegueix guanyar la disputa per l’espai públic és qui aconsegueix transformar l’hegemonia, crear contrapoder i institucionalitat alternativa i qui aconsegueix que els processos revolucionaris avancin. En el millor dels casos el que veiem és que les institucions el que fan és moderar, esmorteir i edulcorar els processos de canvi que es generen a les societats i als carrers. A vegades m’agrada definir la política institucional com el procés pel qual les revolucions es tornen reformes. Tanmateix hi ha excepcions i hi ha moments en què una acció institucional des del govern pot potenciar canvis que s’han produït des de la societat. I és veritat que, en la conjuntura que hem viscut al final de la legislatura, hi havia una oportunitat que la institució jugués un paper de canvi i pogués formalitzar en termes jurídico-polítics allò que estava passant al carrer. Per tant, hi ha conjuntures en què la institució pot ser útil i gràcies a ella hem pogut fer el referèndum de l’1 d’octubre i proclamar la República el 27 d’octubre. Ja veurem si la conjuntura que ve és igualment útil i ens dona oportunitats de canvi. Si no és així, ens haurem de tornar a replantejar-hi la nostra presència.

Terceres eleccions al Parlament a les que es presenta la CUP i tercera vegada que la candidatura l’encapçala un home

Doncs sí. Certament això és una contradicció amb la nostra cultura política i amb el nostre plantejament d’un projecte socialista i feminista a tots els Països Catalans. Però no és l’única, perquè es tracta d’una candidatura circumscrita a Catalunya i estem a les beceroles de construir un moviment polític que tingui la capacitat d’assolir el procés d’autodeterminació al conjunt dels Països Catalans. Actualment, el procés ha fet, per bé i per mal, que el focus estigui posat de forma principal a Catalunya, inclús per part de l’esquerra independentista, i això ha fet que restem esforços, atenció i treball polític i organitzatiu al conjunt del país i n’estem pagant un preu. Aviat haurem de reflexionar sobre això, perquè ja fem tard, i veure com reprenem el nostre treball organitzatiu i polític al conjunt del país.

La candidatura de la CUP pel 21-D és molt orgànica, està formada per persones vinculades al partit. S’ha renunciat a obrir-se a la societat?

Hi ha hagut un procés de configuració de les llistes a través del nostre sistema de primàries, que és a partir de les propostes de les assemblees locals i territorials i això es va integrant fins que sorgeix una llista. Després hi ha una fase de cuina per assolir els necessaris equilibris home-dona, territorials i de sensibilitats. La incorporació de la Bel Olid és un gest, a part de per la seva vàlua, per obrir la llista a persones que no són de l’organització. Vam intentar arribar a un acord amb Som Alternativa i amb Procés Constituent, però només vam tenir tres o quatre dies i va ser impossible. Però sí que vam arribar a un acord per col·laborar en campanya. I a partir de les eleccions del dia 21 continuarem discutint per establir una agenda de treball conjunta i que tot això creï les condicions per a una integració més potent posteriorment, que inclús es pugui reflectir en les llistes d’unes futures eleccions.

Hi ha diàleg possible, però no per parlar d’autodeterminació i qui digui el contrari menteix

Manteniu que l’1 d’octubre es va guanyar la República, que el 27-O es va proclamar i que només es pot optar per la unilateralitat perquè per part de l’Estat no hi ha diàleg possible

Hi ha diàleg possible, però no per parlar d’autodeterminació i qui digui el contrari menteix. El referèndum de l’1 d’octubre se celebra sota unes condicions de repressió molt potents, però té una participació superior al [referèndum del] Brexit o al referèndum de l’Estatut i, per tant, em sembla demagògic quan se’n qüestiona la legitimitat a partir de la participació. Guanya el sí de forma molt clara i això genera un mandat democràtic pel qual el 27 d’octubre proclamem la república. A partir d’aquí, passen dues coses. Hi ha un cop d’Estat constitucional, modern. És a dir, no hi ha tancs al carrer, però es dissol el Parlament, se suspèn el govern, s’empresonen líders socials i membres del Govern, hi ha una presència excepcional dels cossos de seguretat i l’aplicació del 155… I per un altre costat, el govern de la Generalitat resulta que no està preparat per implementar la república en aquest context.

Això us sorprèn?

No. Nosaltres ja havíem anunciat que hi havia un error de diagnosi per part del Govern i havíem fet tots els emplaçaments pertinents en seu parlamentària, en públic i en privat al Govern i a Junts pel Sí i ho havíem anunciat als mitjans i a la nostra militància. El Govern esperava un estat espanyol més dialogant i democràtic i una UE menys conservadora i menys demofòbica, menys defensora de l’statu quo. Els havíem dit que calia preparar la implementació de la República en condicions d’insubmissió. Què passa aquí? El president Puigdemont fins el moment zero abans de proclamar la República intenta arribar a un acord amb l’Estat, pensem que ingènuament. El 10 d’octubre decideix no proclamar la República perquè els actors internacionals i alguns partits polítics del nostre àmbit, com el PSC, li diuen que si no proclama la independència, l’Estat no aplicarà el 155, estovarà la repressió i es pot crear una taula de negociació sobre el procés d’autodeterminació, que pot començar un diàleg que permeti albirar un referèndum pactat en algun moment. Si declara la independència hi haurà repressió, s’aplicarà el 155, hi haurà presos… A última hora l’Estat li diu a Puigdemont que primer vostè no proclami la independència, però que aplicaran igualment el 155, els presos ja estan bé on són, les forces de la seguretat no es retiraran i, com a molt, podem parlar de quina intensitat ha de tenir l’aplicació del 155. I en qualsevol dels casos vindrà al Senat, es retractarà de qualsevol pretensió independentista i acatarà la Constitució. Puigdemont tenia l’opció d’una rendició al més pur estil colonial i imperial o obeir el mandat de l’1 d’octubre i tirar pel dret, sabent que no estava preparat per sostenir la República en un context de violència de l’Estat.

El Govern esperava un estat espanyol més dialogant i democràtic i una UE menys conservadora i menys demofòbica

S’ha estat naïf per part del Govern i les institucions sobiranistes per no preparar la població per aquest escenari?

Hem dit per activa i per passiva que la revolució dels somriures està molt bé, però que en algun moment caldria ensenyar les dents, que l’escenari d’anar a la llei a la llei era una ficció, que ens havíem de preparar per la desobediència, la unilateralitat i la resistència i que s’havia de crear un moviment arreu del país, però hi havia una certa ingenuïtat.

Malgrat la repressió, l’1 d’octubre es va votar i dos dies després la vaga general va ser un èxit

L’1 d’octubre sorprèn tothom. Ni JxSí ni les entitats sobiranistes esperaven no només la repressió de l’Estat sinó la revolta democràtica que s’hi produeix i encara esperaven menys la vaga general del 3 d’octubre, que no està liderada per CCOO i UGT, sinó per la gent, pels moviments socials. Aquests dos dies representen una consolidació del desplaçament de l’hegemonia cap a l’independentisme, però també cap a plantejaments democràtics molt radicals. Hi ha un desbordament i aquest és un escenari que al govern de JxSí no li agrada, perquè volia un pas a la independència no només amb somriures i de la llei a la llei, sinó amb reproducció de l’statu quo. Aquests dos dies això perilla, això genera preocupació i d’aquí ve la temptació potser d’arribar a un acord amb l’Estat per evitar anar a una hegemonia que no controlen, sinó que està en mans dels CDR, de l’esquerra independentista, els moviments socials, els sindicats alternatius… Això genera por i a partir d’aquí comença la campanya política de l’Estat perquè se’n vagin les empreses i tot l’entorn del PDECat comença a moure’s al voltant de Puigdemont per advertir-lo que això s’ha d’aturar. Una cosa és parlar d’autodeterminació i independència i una altra és parlar d’una revolució i una revolta.

També hi ha moviments des d’Europa

Europa també reacciona. Òbviament li preocupa que hi hagi una carambola de processos d’independència si triomfa el de Catalunya, però això és acotat i limitat. Que de cop en un territori europeu més de dos milions de persones diguin que si convé no obeirem l’Estat, no obeirem la policia, no obeirem els jutges i no obeirem les lleis si ens sembla que són injustes és inadmissible per a la UE. I l’Estat espanyol es blinda. Apareixen dubtes i contradiccions al món de JxSí, però com que a l’Estat espanyol l’única resposta és la de rendició i rendició, al final es tira pel pel dret. Nosaltres ens fem plenament corresponsables d’haver donat una empenta a un carro per anar a un camí molt difícil i molt dur, però que era primer l’estabilitat o obeir el mandat democràtic de l’1 d’octubre? Per a nosaltres no hi ha cap dubte.

D’acord, però en el context actual és possible implementar la República? Més enllà de l’apel·lació retòrica, la via unilateral és aplicable?

Hem dit per activa i per passiva que la revolució dels somriures està molt bé, però que en algun moment caldria ensenyar les dents

Amb l’Estat espanyol no és possible arribar a un acord en termes d’autodeterminació, per tant, l’única via és la unilateral i la desobediència i obrir un procés que pot ser dur, difícil i llarg, d’uns quants anys, de conflicte amb l’Estat. Hem aconseguit desplaçar l’hegemonia i ara, en termes de Gramsci, ve la guerra de posicions. Hem de disputar el territori, la sobirania, hem de desobeir l’Estat amb una mà, i amb l’altra crear institucionalitat republicana alternativa fora del Parlament i dins el Parlament fer república. Com? Aplicant la llei de transitorietat jurídica, i per tant deixant d’aplicar l’Estatut i la Constitució, iniciant el procés constituent, i començant a legislar i decretar des d’una lògica republicana. Això vol dir aplicar les més de 40 lleis i decrets aprovats pel Parlament, la majoria amb una finalitat de protecció social i equitat, que el Tribunal Constitucional ha suspès a instàncies del govern espanyol; aprovar el pla de xoc contra la pobresa, i el que diem decrets de la dignitat, és a dir, legislació republicana que ens permeti crear una banca pública, nacionalitzar i socialitzar els sectors estratègics, com l’energètic; desprivatitzar la sanitat i l’ensenyament públics, garantint un pla d’habitatgte amb l’expropiació dels pisos buits de la banca…

I com es fa possible?

Això és possible fer-ho des d’un marc autonomista, com potser està plantejant JxCat? O amb un ajornament temporal de la República i un marc autonomista a curt termini com planteja ERC? O en un marc francament autonomista com plantegen el PSC o els Comuns? Evidentment que no, perquè el règim del 78 també està dissenyat perquè això no sigui així. En un context autonòmic tota aquesta legislació ha estat suspesa. Per pragmatisme l’única via possible és la unilateralitat, però això vol dir conflicte obert amb l’Estat i suportar i sostenir repressió. I, per tant, hem de tenir un moviment social ben musculat, disposat a aguantar la mobilització i la desobediència, uns ajuntaments disposats a aguantar i a fer república i una intervenció a les institucions que articuli la desobediència i la construcció republicana. Això pot semblar utòpic, però el 2015 semblava utòpic que féssim l’1 d’octubre i arribéssim al 27-O, però la força del moviment social i la incidència de la CUP va fer-ho possible.

Si es planteja un conflicte d’anys, entenc que veieu bàsic ampliar el nombre de catalans partidaris d’aquesta república. Ara una part molt important directament la rebutja i, fins i tot, aplaudeix l’aplicació del 155. Com voleu ampliar el suport republicà?

Per mi la base és fer aquest republicanisme d’orientació socialista. Crec que la societat catalana està més dividida i fragmentada per qüestions de classe i de condicions materials de vida que no pas per qüestions identitàries. Ara òbviament, pel paper de l’Estat, els partits unionistes i els mitjans de comunicació, s’ha accentuat molt aquesta fractura social per una qüestió identitària, mentre que el discurs republicà i independentista ha estat sempre el de crear un país per a tothom en què l’origen és irrellevant i on es posa l’accent en el pacte al voltant del projecte de república, no pas en la identitat. Un primer repte que tenim és avançar en matèria de polítiques públiques i socials que ens permetin cosir la societat. I aquí també hem de fer una interpel·lació a l’espai dels Comuns i fins i tot a un determinat entorn del PSC.

Amb l’Estat espanyol no és possible arribar a un acord en termes d’autodeterminació, per tant, l’única via és la unilateral i la desobediència i obrir un procés que pot ser dur, difícil i llarg, d’uns quants anys, de conflicte amb l’Estat

Quina?

El 15M estàvem al carrer amb el que després serien les bases dels Comuns i plantejàvem destituir el règim del 78, tercera república i procés constituent. Jo els dic que avui això aquí és possible, o com a mínim hi estem a prop, per què no hi són? Quina és la raó d’aquest ajornament? Quin és el projecte alternatiu? I ens diuen que un millor autogovern,… Ens tornen al llibertat, amnistia i estatut d’autonomia! Una bilateralitat amb l’Estat que saben perfectament que exclou el debat sobre l’autodeterminació. Podem va néixer com a espai realment alternatiu, amb capacitat destituent i ara veiem com l’espai dels Comuns es troba en la cruïlla de decidir si juga un paper de la ruptura amb el règim del 78 o fa regeneracionisme. El darrer discurs recorda més el regeneracionisme, tant el que fa Pablo Iglesias, com el que fan Ada Colau i Xavier Domènech. Fan equidistància entre un cop d’estat i la gent que l’ha patit i està a la presó. I aquesta equidistància és immoral i molt poc ètica. Aquestes direccions estan immerses en uns debats i unes contradiccions que bloquegen que almenys una part d’aquest moviment pugui sentir-se còmode desplaçant-se a posicions rupturistes amb l’Estat. Crec que fent polítiques socials i emplaçant aquests partits al debat i al diàleg podem trobar punts en comú, per tal de treballar conjuntament per a un projecte republicà nacional aquí, i hem d’apel·lar les seves bases perquè es decantin entre un Estat espanyol dictatorial o una república catalana que és una oportunitat.

Fins fa poc la sensació és que l’independentisme guanyava la batalla del relat, en fer una proposta en positiu. Això ha canviat i ara el discurs, per la força dels fets, és més resistencialista?

És veritat que des de l’independentisme intentàvem fer un discurs i un relat i fer-lo d’un país per a tothom, independentment de la identitat. Perquè aquesta serà una república social i representarà un salt endavant en drets socials, civils i polítics respecte el que hi ha avui a l’Estat espanyol. I això serà per a tothom, era un discurs molt integrador. En el moment en què l’espanyolisme comença a crear fractura, aquest relat es troba amb les seves limitacions. Una part significativa de la població no vol participar d’aquest projecte republicà més democràtic i més social, ja li està bé quedar-se a l’Estat espanyol, fins i tot tenint poca qualitat democràtica i sent molt despòtic. Li pesa més la identitat espanyola. Per això ara la clau és més que mai posar l’accent en el relat social de la República. Això és fonamental i no es fa en un dia ni en dos, però és un canvi estratègic i ha de ser no només de relat, sinó també de praxi. Si ens mantenim en el context autonòmic aquesta praxi no és possible i això ens porta a la necessària unilateralitat i confrontació amb l’Estat, però no des de la resistència, sinó de la contraofensiva, perquè cal convèncer però també és imprescindible vèncer.

La CUP està disposada no només a investir un govern, sinó fins i tot a participar-hi si efectivament està disposat a materialitzar la ruptura i construir república

Què passarà si al proper Parlament no hi ha una majoria independentista?

Sincerament és un escenari amb el qual no comptem.

Però és possible

És possible, però és improbable. És possible que ens trobem amb un escenari de majoria independentista i tant de bo ens trobem amb un escenari de desplaçament a l’esquerra. Això produiria el que per a nosaltres seria bingo, que és una majoria republicana i una majoria d’esquerres, el que ens permetria articular una geometria variable de majories parlamentàries que ens permetés investir un govern de vocació i compromís republicà, que entrés en la lògica de desobediència i de construcció de república, i una hegemonia d’esquerres que marquès la construcció de la república social. La CUP està disposada no només a investir un govern, sinó fins i tot a participar-hi si efectivament està disposat a materialitzar la ruptura i construir república. I a més a què el programa d’aquesta república sigui social. Si no és així, la CUP mai contribuirà a investir un govern unionista, però tampoc ho farà amb un govern que vulgui continuar amb una lògica autonomista, perquè entenem que és una lògica d’una pantalla passada.

Els programes i les propostes de JxCat i ERC us fan pensar que si l’aritmètica ho permet apostaran per implementar la República a partir del 22 de desembre?

Realment la lletra dels programes és inquietant. Amb el diàleg sempre hi estarem d’acord, però si és per parlar de republica el diàleg amb l’Estat durarà zero segons… I entenc que l’únic camí possible és tornar al conflicte i apostar per la república. Si l’aposta és aquesta, nosaltres hi serem. Si l’escenari és autonomista, la CUP s’haurà de replantejar la seva presència a les institucions. Tornarem als carrers i als ajuntaments i ja veurem com incidim des del Parlament per oposar-nos a aquesta dinàmica.

Deja un comentario