Ha explotat. El consens catalanista que havia dominat Catalunya des de la fi del franquisme ha estat rebentat pel fill no desitjat del Procés. Els convergents i els republicans van batallar –sota el somriure maquiavèlic de les aliances– per ser el Gran Partit de Catalunya. I una part de Catalunya que havien ignorat ha sortit a votar a, potser, la primera dona que podria presidir la Generalitat. Arrimadas porta una espasa contra l’establishment polític –convergent i socialista, el catalanisme de mínims– que havia dominat Catalunya. Una espasa que s’alimenta de l’altre cara del Procés, de l’altre cara de la propaganda. Ningú esperava que pogués guanyar Trump, ningú esperava –fins fa res– que pogués guanyar Arrimadas. Els consensos exploten.

A l’escenari taronja que han muntat davant de les Torres Venecianes de la Plaça Espanya no paren de sonar clàssics de Rihanna, Pitbull, J Balvin i altres reggaetoneros. Comença a arribar gent gran, algunes parelles, però sobretot joves, molts joves. Apareixen banderes amb el triple cor i un pakistanès ven birres entre les tres-centes persones aplegades davant l’escenari. Hi ha bufandes, abrics i ulleres taronges.

I de cop, comença sonar una espècie de tablao mesclat amb música èpica, gairebé de Juego de Tronos. L’himne de batalla d’Arrimadas. La guanyadora de les eleccions surt amb un somriure absolutament emocionat, rodejada d’altres caps del partit. Rivera resta totalment secundari.

– “Catalunya, hem guanyat les eleccions!”

Crits eufòrics: “¡Presidenta! ¡Presidenta! ¡Presidenta! ¡Campeoooones, campeooones, oeee oeee oeee!”

“¡Por primera vez ha ganado las elecciones un partido constitucionalista!”

(Anti-sistema. Explotar el consens. CiU i PSC eren part de l’enemic. A hores d’ara, si no ets constitucionalista, què pots ser sinó separatista?)

“¡La mayoría social se siente española, y va a seguir siéndolo! ¡Los partidos nacionalistas no podrán hablar nunca más en nombre de Catalunya!”

De cop, algú els avisa que han pujat als 37 escons. Eufòria total, gent saltant, banderes pels aires: “¡Yo soy españoool, españoool, españoool!” Arrimadas té els ulls lleugerament plorosos. Rivera, des de darrere, li dona una ampolla d’aigua.

“¡Que nadie se quede en casa sin celebrar la victoria del partido naranja!”

Parla Rivera. Crits de “¡Presidente!”, més dèbils que els d’Arrimadas. Fa campanya: parla d’eixamplar el projecte a tota Espanya.

“¡Sé que hay millones de españoles que viven esta victoria como propia!”

Arrimadas, Rivera, els diputats de Ciudadanos, tots s’abracen. Acaba el míting. Comencen a cridar una frase que se sent poc entre tanta cridòria.

Un grup d’amigues han vingut amb una bandera espanyola a l’esquena:

– “¿Qué dicen?”

– “Ara sí hem guanyat!”

– “¿Cómo?”

– “¡Que ahora sí hemos ganado!”

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.