Els fets de l’1 d’octubre van fer arribar a la cúspide les tensions polítiques a Catalunya. En aquest context d’alt voltatge, l’independentisme i l’Estat s’han disputat el relat sobre la violència: l’operatiu policial que va deixar un miler de ferits contra “l’alçament” de les concentracions davant la Conselleria d’Economia del 20 de setembre. I entremig, els casos d’odi. Dels quals se n’ha parlat, sobretot quan han estat presumptament comesos per sobiranistes, i molt menys al contrari.

La crispació de les institucions arriba al carrer de moltes maneres. El periodista Jordi Borràs fa mesos que va darrera la pista d’una preocupant expressió del clima de tensió política: les agressions contra independentistes o persones a favor de l’alliberament dels presos polítics per la seva ideologia. Borràs va aconseguir rastrejar fins a 139 incidents violents des del 8 de setembre fins l’11 de desembre contra independentistes, recollits en un reportatge a l’anuari Media.cat del 2017: “Hi ha hagut un augment brutal d’agressions catalanòfobes. Només a l’octubre vaig recollir 80 casos. Els tres dies més greus coincideixen amb les manifestacions de Societat Civil Catalana –el 8, 12 i 29 d’octubre– amb 34 casos en total”, explica el periodista. El tipus d’agressions recollides van des de les amenaces verbals fins a atacs amb arma blanca, i es dirigeixen contra persones que són assimilades a l’òrbita independentista o a la defensa dels polítics empresonats.

Què ha passat durant els mesos posteriors a la tardor de 2017? No hi ha dades oficials publicades sobre aquest fenomen, i l’únic gest institucional va venir per part del Ministeri de l’Interior, quan el passat novembre va habilitar un portal per denunciar crims d’odi per la situació a Catalunya; portal que, de fet, no semblava dirigir-se als agredits sobiranistes. Aquest diari ha pogut parlar amb diverses víctimes d’agressions d’aquesta mena. Existeix un pic de catalanofòbia sostingut en el temps? Aquestes agressions, es poden considerar ‘delictes d’odi’?

Agressió amb resultat de lesió al ronyó

“Em va mirar el llaç que portava a la solapa. Jo portava una jaqueta negre i ressaltava. Em va agafar a l’alçada de les espatlles i em va llençar cap a l’altra vorera. Sort que no passava cap cotxe…”. Això va passar quan la Regina –que demana que no utilitzem el seu cognom-, anava a trobar-se amb una amiga al barri de Les Corts, a Barcelona. Era el 9 de febrer, un divendres cap a les set de la tarda, quan el carrer comença a fer-se fosc però la gent encara hi circula. “L’home deuria tenir uns 40 anys, molt normal, sense barba ni bigoti, amb el cabell castany…”

Jordi Borràs porta molts anys seguint les passes de la ultradreta a Catalunya. Tradicionalment, les agressions catalanòfobes sempre s’havien atribuït a aquest espai polític, però Borràs ha detectat un canvi en el perfil de l’agressor: “Ja no es tracta de militants de Fuerza Nueva, com durant els anys 70, o de neonazis amb el cap rapat, com als 80. L’únic denominador comú que hi ha entre tots els agressors és la seva defensa de la unitat d’Espanya, però no són militants”. Aquest retrat, contrastat pels casos recollits pels Mossos d’Esquadra, treu aquest tipus d’atacs de l’excepcionalitat dels grupuscles extremista.

“De cop, el tenia al damunt… Va anar tot molt ràpid”, relata la Regina. El resultat del cop al terra va ser un blau al maluc, unes rascades i un dolor al ronyó, raó per la qual els Mossos la van dirigir cap a l’hospital per fer un part mèdic al CAP de Manso. “El metge em va dir que era la seva obligació posar una denúncia per delicte d’odi i delicte de gènere”, explica. La prova d’orina va desvetllar que la Regina havia patit una lesió al ronyó a causa de la caiguda. Van enviar-la d’urgències a l’Hospital Clínic, on finalment va sortir de risc. Ara reconeix que no sempre se sent segura al seu barri: “Quan es fa fosc al carrer i veig un home que s’apropa, m’espanto. Vaig pensar en comprar-me un esprai de pebre, i tot”.

Entrades a casa i amenaces

Laia Vilà és una jove militant de les JERC a Sant Vicenç de Montalt (Maresme). Participa al CDR i en les convocatòries de l’ANC del seu poble. Ella i tota la seva família van estar molt mobilitzats durant la tardor, i com molts altres independentistes, tenen alguns símbols penjant del balcó. Això els ha costat ni més ni menys que tres entrades a casa: “El primer cop ens vam trobar els llaços grocs trencats i unes tisores a sobre de la taula de vidre de la terrassa. Si ens haguessin llençat tot allò des de fora, la taula s’hagués trencat!”. Efectivament, la policia va trobar petjades als testos del pati, però en aquell moment els van aconsellar no denunciar.

El segon cop va arribar la matinada després de la manifestació a Brussel·les del 7 de desembre. “El meu pare s’aixeca cada dia a les set per sortir a córrer. Li va semblar escoltar l’himne d’Espanya, i quan va apujar la persiana de l’habitació va veure dues persones a la terrassa“. Els dos individus van saltar la tanca i van marxar corrents en cotxe, segons el seu testimoni. Hi faltaven el domàs d’Òmnium Cultural i el llaç groc, un altre cop. Al terra de la terrassa hi havia rajoles trencades de la balconera que indicaven que s’hi havien enfilat: “Aquell dia vam poder confirmar del tot que algú ens estava entrant a casa”, relata Vilà.

L’últim ensurt se’l van endur el passat 22 de gener: “Normalment aparquem el cotxe al garatge, però aquell dia era la festa major del poble i el vam deixar fora una hora”. Aquella tarda, la mare de la Laia anava a fer la compra quan es va adonar que la roda estava rebentada. El mecànic va confirmar als Vilà que no es tractava d’un clau; algú ho havia fet expressament. “D’altres famílies també els ha passat el mateix, o han patit robatoris d’estelades. Fins i tot a un veí li van posar un petard en un fanal del jardí que va fer saltar els vidres a 25m de distància. Però no tothom ho denuncia”.

A Pineda de Mar (Maresme), el Bernat –que també prefereix utilitzar només el seu nom– també va tenir una topada desagradable. Tornava en bicicleta d’una concentració pels presos polítics, quan va veure un home arrencant llaços grocs dels fanals. Ell va decidir gravar-lo. Aquest gest, òbviament, va molestar a l’individu que despenjava els llaços, però la desavinença va pujar de to quan va decidir apropar-se cap a ell per amenaçar-lo, escridassar-lo amb comentaris homòfobs i intentat prendre-li el mòbil a la força. “Ho vaig gravar tot sense voler, no em va donar temps de parar el vídeo”. No ha posat denúncia, tot i que en el vídeo es veu la cara de l’agressor. “No l’havia vist mai per Pineda. Recordo que portava una bandera espanyola a la samarreta, però res més”.

Ultradreta a les manifestacions

Tot i la diversitat del perfil dels agressors, entre aquests segueixen havent-hi militants d’ultradreta. Moltes d’aquestes organitzacions han convocat els seus membres a les manifestacions per la unitat d’Espanya on també hi assisteix gent que no comparteix aquesta ideologia. El Lluís –nom fals– va anar a cobrir la manifestació de Societat Civil Catalana el passat diumenge 18 de març pel mitjà on treballa com a periodista, acompanyat per la seva parella. “Nosaltres no portàvem cap simbologia, però un grup de manifestants va pensar que pertanyíem a la CUP o a alguna organització independentista”. Sí que portaven acreditació de premsa i es trobaven rodejats de periodistes. Per això, quan van anar a fer una fotografia del dirigent del moviment per Tabàrnia, Jaume Vives, i uns manifestants els van increpar, van respondre que era “la seva feina”. Quan marxaven de la manifestació, dos homes els van perseguir mentre cridaven si eren de la CUP. “Vam veure que no arribàvem al metro. Se’ns apropaven més ultres per davant, així que vam entrar a l’Estació de França”.

El que en principi havia de ser el seu lloc de refugi va resultar ser un carreró sense sortida. Encara perseguits pels manifestants, es van topar amb dos homes amb un peto fosforescent que semblaven treballadors de seguretat: “Un d’ells em va cridar a la cara ‘los de la CUP no podéis estar aquí’, va colpejar primer la meva càmera i després a mi. Em vaig girar i vaig rebre el cop al braç”. Després d’aquell incident, un altre treballador els va acompanyar cap a la sortida: “Ens van treure d’allà dient que ells no volien problemes a l’estació. Ens vam quedar una mica sorpresos…. Podríem haver-nos trobat un altre cop amb els manifestants”.

El Lluís no és l’únic cas d’agredit per grups d’extrema dreta que s’ha posat en contacte amb Públic. Dídac Belmonte, veí de Mataró, va ser apallissat durant la manifestació espanyolista del 4 de novembre a la capital maresmenca: “La meva dona i jo sortíem de casa dels meus pares i ens vam creuar amb la manifestació per la unitat d’Espanya. Jo anava amb una samarreta antifeixista, dos nois em van veure, i quan ens vam quedar en un carrer em van clavar un cop de puny i vàries puntades de peu al terra”. A Belmonte li va costar dos punts al llavi i contusions a l’esquena i el cap. Ell diu que va aconseguir la imatge dels dos agressors amb les fotografies dels mitjans i la va presentar als Mossos, però a hores d’ara encara no sap res més sobre la seva denúncia.

Per a Borràs, aquestes agressions són delictes d’odi: “El seu denominador comú és la ideologia de la víctima”. Els delictes d’odi estan tipificats per l’article 510 del Codi Penal, que fa referència a la violència o a la incitació a l’odi cap a un grup o “contra una persona determinada per raons racistes, antisemites o altres referents d’ideologia, religió o creences, situació familiar o pertinença dels seus membres a una ètnia, raça o nació”, entre d’altres. Però el periodista diu que, en molts casos, aquest article 510 no s’aplica: “Hi ha juristes que no inclouen la catalanofòbia com a delicte d’odi perquè no consideren que Catalunya sigui una nació”.

Borràs ha pogut recopilar molts dels casos activant l’etiqueta de Twitter #AlertaUltra: “Aquest hashtag el vaig crear pel 9N, preveient possibles atacs de grups d’extrema dreta. Quan vaig començar a detectar un creixement dels atacs tres mesos abans del referèndum, vaig decidir reactivar-la”. L’objectiu és monitoritzar les agressions i informar d’on existeix perill perquè la ciutadania l’eviti. A falta del reconeixement oficial d’aquest tipus de violència, tant a les institucions com a la cobertura mediàtica dels últims esdeveniments polítics, ha estat un altre cop la mateixa mobilització de la gent a través de les xarxes la que està autogestionant la resposta a les seves necessitats.

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.